13 de novembre de 2017

L'alè de la bèstia

Hi ha gent que diu que observa la situació política des d’una suposada distància, des d’un pretesa neutralitat i objectivitat. Com el pare que es mira, un xic fastiguejat i avorrit, l’enèsima baralla dels seus dos fills. Per a ells tot plegat no és altra cosa que dos nacionalismes igualment repugnants que han acabant enfrontant-se per tossuderia, per manca de diàleg i precisament perquè el nacionalisme no hi veu més enllà del nas. En el fons, consideren tan perillós l’autoritarisme arrogant de Rajoy com la perseverant inconsciència de Puigdemont. L’un i l’altre, creuen, han arrossegat una colla de fanàtics, d’irresponsables o de somiatruites (o tot plegat) cap a l’abisme. Ells, els que s’ho miren de lluny, ja ho sabien, ja ho veien a venir i, de fet, ja ens ho van advertir, com l’ancià assenyat adverteix el jove inexpert de la patacada que l’espera. Són, doncs, una mica com déus: tot ho coneixen, tot ho preveuen i tot ho jutgen, però sempre des de lluny, per sobre de la realitat i de les desgraciades criatures que la representen. Em recorden aquell narrador omniscient que ho sap tot, dels seus personatges, i en pot preveure i controlar tots els moviments. Però, com deia la Rodoreda, l’escriptor no és déu i, doncs, sempre hi ha coses que se li escapen.
A ells se’ls ha escapat un aspecte essencial: no es pot exigir la mateixa responsabilitat a un Estat amb tota la força política, judicial, econòmica, mediàtica, policial, etc. que a una petita nació que només té el suport de la gent i una convicció i fermesa que cada cop s’alimenten més de la dignitat i l’anhel de llibertat. No, honestament, no, i ho saben, encara que els costi admetre-ho. És més, alguns dels que s’ho miraven de lluny, al marge, com si no anés amb ells la cosa, comencen a sentir l’alè de la bèstia al clatell i comencen a intuir que això va molt més enllà de la independència i del nacionalisme (aquesta paraula tan còmoda sota la qual s’han aixoplugat sempre per justificar els seu silenci còmplice o la seva rialleta paternalista). Tot plegat va tan enllà, que potser no en serem del tot conscients fins d’aquí força temps. Aquest moviment, ampli, divers, de vegades caòtic o contradictori, ha posat en dubte una manera de fer política i ha esquerdat tants esquemes que fins i tot l’esquerra espanyola i el PSC (o el que en queda) no han sabut pair-ho ni assimilar-ho.

Caldria, doncs, abandonar l’orgull i anar sincerament plegats perquè la bèstia, com ja hem vist, és insaciable.

Diari de Girona, 12 de novembre de 2017 

6 de novembre de 2017

Proses reposades

Proses Reposades

Editorial: Col·lecció Josep Pla (Diputació de Girona)
Pàgines: 174
Primera edició, novembre 2017


       Aquest recull de proses de Miquel Martín presenta un estil depurat, concís, per moments poètic, sempre impregnat d’un ritme suggeridor i d’una gran riquesa lèxica. L’observació del paisatge, el relat de la cuina, la passió per la llengua i l’inventari del jo es renoven a través de la forma i ens conviden a una exploració, serena i assaonada, dels replecs de l’existència.

     Tal com exposa Toni Sala en el pròleg d’aquest llibre: «Tots els escriptors tenen uns pares i uns avis, i el normal és saber-ne noms i cognoms. Martín els reconeix i no pretén sortir gens del camí marcat. És tan clàssic i endreçat com Gaziel. No s’ha deixat entabanar per les sortides fàcils i els corriols efímers. Ni s’ha perdut ni s’ha enfangat en un marge. Són escrits molt de fons. Algunes proses s’obren com un regal i aconsegueixen una de les màximes consecucions artístiques, que consisteix a tenir un to. Llavors tant és de què parlin, voldries que no s’acabessin».