21 d’agost de 2017

L'Elvis i Barcelona

El 17 d’agost de 1977 em devia aixecar molt content: estava de vacances, acabava de complir vuit anys i segurament aquell dia faríem alguna cosa especial perquè també havia estat l’aniversari de la meva mare. Era un dimecres (ho he comprovat ara mateix) i suposo que vaig romancejar al llit i vaig esmorzar, com sempre, a corre-cuita per poder anar a jugar. Tot són suposicions, és clar, perquè els records d’aquell estiu es barregen amb els de molts altres estius de la meva infància. Però hi ha un fet que sí que retinc per sempre més amb nitidesa: vaig agafar la bicicleta nova per anar a cals veïns. Hi anava sovint, no em calia cap excusa, perquè sempre em rebien amb afecte. Devia ser pels volts d’havent dinat, ja que tenien la tele engegada i donaven les notícies. Aquell televisor em captivava: era el primer i l’únic que coneixia en color, uns colors psicodèlics, inversemblants, que m’allunyaven encara més de la realitat. Com de costum, m’hi vaig quedar embadalit, fins que vaig sentir una veu, vigorosa, eterna, que coneixia prou bé perquè l’havia sentida molt sovint a casa i al radiocasset del cotxe: era l’Elvis. Informaven, encara confusament, de la seva mort el dia anterior.

El dijous 17 d’agost de 2017 també em vaig llevar de bon humor: la meva filla, la meva mare i jo acabàvem de celebrar l’aniversari i, a més, estava acabant de corregir les galerades d’un nou llibre. Al matí vaig anar a la biblioteca de Palafrugell per una sessió de fotos com a autor de capçalera i a la tarda hi vaig tornar per escoltar una xerrada de la Marina Garcés. De camí cap a la biblioteca, vaig posar la ràdio del cotxe i em vaig assabentar de l’atropellament a la Rambla de Barcelona. Com sempre, les primeres notícies eren molt vagues i les informacions arribaven amb comptagotes: es parlava de dos o tres morts i desenes de ferits, però tot feia sospitar que es tractava d’un atac terrorista. Així es va confirmar quan vaig engegar la ràdio de tornada cap a casa: era un cop brutal, salvatge, bàrbar. Em vaig preguntar, suposo que com molts altres, d’on naixia i com creixia aquell odi cec fins a la demència, com es podia explicar aquella maldat extrema, quines paraules podien donar sortida al doll de tristesa, impotència i ràbia que generava aquell horror. Però només trobava silenci i més silenci, com un abisme, com un límit infranquejable. D’esma, atordit, vaig canviar d’emissora: sonava l’Elvis i la seva veu, eterna i vigorosa, em va semblar un lament inconsolable.

Diari de Girona, 20 d'agost de 2017 

7 d’agost de 2017

Sons d'agost

El xipolleig, entre llums i ombres, dins un cossi en una terrassa desconeguda; el xoc d’unes bales de vidre en un pati polsós; les xuclades frenètiques que no eviten que el gelat es desfaci entre els dits i em taqui la samarreta del Barça; les onades que trenquen al rocam mentre fem musclos amb el meu pare; la vibració d’una tenora a l’entarimat de la plaça; la dringadissa de monedes en una guardiola que mai no s’acaba d’omplir; el gas que surt disparat d’una ampolla de llimonada; els grinyols d’una bicicleta que cerca l’ombra per carrers deserts; el tic-tac etern de les busques del rellotge mentre esperem a fer la digestió per poder-nos banyar; la xíndria que s’esberla, havent dinat, al pati dels meus avis; l’arrancada, lenta i feixuga, del televisor i la melodia de la meva sèrie preferida; la pinassa que cruix als meus peus mentre bastim una cabanya de bruc; el taf-taf del bot del meu oncle quan sortim a pescar a volantí; el brogit dels autos de xoc, dels cavallets, de la parada de tir; les martellades que esgallen un coco florit; la canyeta que xarrupo, àvidament, fins a exhaurir el got d’orxata o de granissat; el retruny del primer equip de música a tot volum; la veu, telefònica i inabastable, d’una noia que m’agrada; l’espetec d’una vespino que em passa a recollir per anar a la platja; la fressa de l’aire condicionat d’aquella botiga on treballo als estius; una frenada, seca i xisclant, abans de la patacada contra l’asfalt ardent; el clàxon dels turistes que fan cua per arribar a una cala que somien deserta; la cançó de l’estiu que, a hores petites, ballem en una festa major; de lluny, des d’una finestra enreixada, la remor de la mar, sorda i monòtona; un telèfon que sona de matinada per donar males notícies; el batec d’una garbinada que sacseja la roba estesa; el cant, estrident i mecànic, de milions de cigales en un camp encès de palla; les campanades que esquerden el silenci d’un enterrament; el fru-fru dels llençols que, en una nit xafogosa, s’arrapen a la pell; la sonsònia magnètica d’un ventilador ineficaç; el fregadís dels fulls de la novel·la que llegeixo sota unes moreres tofudes; els glaçons que dansen i dansen perduts en un got de ginebra; el vol d’un mosquit, insidiós i esquívol, que no em deixa dormir; el repic de les gotes, grosses com perles, damunt la teulada un vespre de temporal; el primer plor de la meva filla acabada de néixer; el lladruc d’un gos que vol protegir el nadó; el brunzit de les abelles a la figuera de l’hort; la xiuladissa dels pardals que vénen a abeurar-se al safareig; el tecleig de l’ordinador mentre escric aquest article...

Diari de Girona, 6 d'agost de 2017