11 de desembre de 2017

La metàfora dels equidistants

Nosaltres ja ho sabíem, que el feixisme només estava adormit (o més aviat condormit, com diuen aquells vellets tan folklòrics de l’Empordà). De tant en tant, però, en sentíem els roncs, del feixisme, vull dir. I llavors, davant els amics i coneguts, en sopars i festes estiuenques, ens fèiem els milhomes, els revolucionaris, i dèiem que ens hi enfrontaríem amb totes les armes de la democràcia, que no el deixaríem passar, que nosaltres teníem memòria i que la llibertat i la veritat estaven per damunt de tot. Sí, dèiem això i altres coses per l’estil, amb un munt de metàfores brillantíssimes, que desplegàvem amb aquella agudesa i eloqüència que ens han donat el cosmopolitisme i, en alguns casos, una educació elitista o de barri marginal.
Ens anava molt bé que a la Generalitat hi governés un senyor baixet i de dretes que pactava amb la dreta espanyola i que, al final, tan corruptes fossin l’un com els altres. Així podíem repetir com un mantra que els nacionalistes són tots la pesta, els d’aquí i els d’allà, i que nosaltres no tenim nació, ni fronteres, només metàfores que ens permetien afirmar que la nostra pàtria és una llibreria o la via làctia. Perquè nosaltres no tenim aquesta mirada esquifida dels independentistes-nacionalistes, nosaltres veiem matisos i subtileses, per això som tan bons amb les metàfores. Però llavors, no sabem gairebé com, això de l’independentisme (nacionalista, és clar) va agafar una volada que ens va horroritzar: gent, com xaiets, obeint consignes i manifestant-se en massa pels carrers i volent votar. Un cop més, ja ho vèiem venir, que tot acabaria malament, perquè ara no només sentíem roncar el feixisme, sinó que es començava a desvetllar i es movia inquiet al llit. “Qué desastre. Qué mal todo”, comentàvem a les festes i trobades, i enyoràvem aquells temps en què tot restava callat i mut i embalsamat com una mòmia i sabíem qui eren els bons i els dolents.

I la bola es va anar fent grossa i alguns ens demanaven que ens definíssim, que prenguéssim partit, que s’estaven vulnerant els drets bàsics, que s’havia empresonat gent per la seva ideologia política (independentista i nacionalista, no ho oblidem), que els ultres i la policia apallissaven gent... Però nosaltres estàvem per sobre d’aquestes lluites ridícules, infantils, entre nacionalistes igualment obtusos. Nosaltres, des de l’equidistància, condemnàvem igualment una cosa i l’altra. Nosaltres, i ho dic de tot cor, buscàvem una metàfora brillant, definitiva, però ja érem incapaços de trobar-ne cap que no ens posés en evidència.

Diari de Girona, 10 de desembre de 2017

27 de novembre de 2017

Mentiders

Puc dir que encara vaig anar a l’escola franquista. Per sort, poc temps, ja que el dictador es va morir quan jo tenia sis anys. Les generacions anteriors, però, sí que van patir aquella escola grisa, tristíssima, controlada i intervinguda per un règim obsessionat a manipular tots els continguts i, sobretot, a aniquilar qualsevol rastre de la nostra cultura i la nostra llengua. Una escola entestada a donar una visió del món a la mida del franquisme, és a dir, esquifida, acomplexada i mesquina. Avui encara hi ha gent que no sap escriure en català perquè mai cap mestre no n’hi va poder ensenyar. Quanta misèria moral! Quanta ignomínia! Quanta mala fe!
Recordo que els meus primers mestres, tant al col·legi de Begur com al de Pals, encara havien de fer servir llibres de text en castellà. Encara hi havia un contrast xocant entre la nostra llengua pròpia, entre la nostra realitat, i la que imposava un sistema educatiu carrincló i retrògrad. Molt lentament, el català es va anar introduint a les aules i també ho van fer uns continguts que fins aleshores havien estat distorsionats o censurats. Alguns mestres van fer un esforç considerable i encomiable per adaptar-se als nous temps i oferir als seus alumnes un ensenyament de qualitat. No va ser, però, fins als darrers cursos de Primària –el que en aquell moment s’anomenava l’EGB– que la situació es va normalitzar. Llavors va sorgir també una nova tongada de docents, joves, entusiastes i renovadors. L’escola Doctor Arruga de Begur, on vaig estudiar els darrers cursos, va viure en aquella època una revolució pedagògica i bullia d’activitats que anaven molt més enllà de les aules: esports, excursions, acampades, tallers...
Tots aquells mestres, tots, em van educar en la diversitat, en la tolerància, en l’amor a la natura i a la cultura, en l’esforç i la perseverança, en la defensa de la justícia i la solidaritat. No tots tenien, és clar, la mateixa competència pedagògica, ni la mateixa complicitat amb els alumnes, ni la mateixa paciència i passió per la seva feina, però mai cap d’ells va coartar la meva llibertat d’expressió ni va pretendre “adoctrinar-me”.

Avui, alguns gosen censurar i menysprear la nostra escola, aquesta escola integradora que hem construït entre tots, mestres, pares, alumnes, associacions... Les seves armes per atacar-la i atacar-nos no són altres que la manipulació, la mentida i la demagògia: precisament els principis en què es basava la seva enyorada escola franquista.

Diari de Girona, 26 de novembre de 2017

Escola Dr. Arruga de Begur (foto: Ajuntament de Begur)

13 de novembre de 2017

L'alè de la bèstia

Hi ha gent que diu que observa la situació política des d’una suposada distància, des d’un pretesa neutralitat i objectivitat. Com el pare que es mira, un xic fastiguejat i avorrit, l’enèsima baralla dels seus dos fills. Per a ells tot plegat no és altra cosa que dos nacionalismes igualment repugnants que han acabant enfrontant-se per tossuderia, per manca de diàleg i precisament perquè el nacionalisme no hi veu més enllà del nas. En el fons, consideren tan perillós l’autoritarisme arrogant de Rajoy com la perseverant inconsciència de Puigdemont. L’un i l’altre, creuen, han arrossegat una colla de fanàtics, d’irresponsables o de somiatruites (o tot plegat) cap a l’abisme. Ells, els que s’ho miren de lluny, ja ho sabien, ja ho veien a venir i, de fet, ja ens ho van advertir, com l’ancià assenyat adverteix el jove inexpert de la patacada que l’espera. Són, doncs, una mica com déus: tot ho coneixen, tot ho preveuen i tot ho jutgen, però sempre des de lluny, per sobre de la realitat i de les desgraciades criatures que la representen. Em recorden aquell narrador omniscient que ho sap tot, dels seus personatges, i en pot preveure i controlar tots els moviments. Però, com deia la Rodoreda, l’escriptor no és déu i, doncs, sempre hi ha coses que se li escapen.
A ells se’ls ha escapat un aspecte essencial: no es pot exigir la mateixa responsabilitat a un Estat amb tota la força política, judicial, econòmica, mediàtica, policial, etc. que a una petita nació que només té el suport de la gent i una convicció i fermesa que cada cop s’alimenten més de la dignitat i l’anhel de llibertat. No, honestament, no, i ho saben, encara que els costi admetre-ho. És més, alguns dels que s’ho miraven de lluny, al marge, com si no anés amb ells la cosa, comencen a sentir l’alè de la bèstia al clatell i comencen a intuir que això va molt més enllà de la independència i del nacionalisme (aquesta paraula tan còmoda sota la qual s’han aixoplugat sempre per justificar els seu silenci còmplice o la seva rialleta paternalista). Tot plegat va tan enllà, que potser no en serem del tot conscients fins d’aquí força temps. Aquest moviment, ampli, divers, de vegades caòtic o contradictori, ha posat en dubte una manera de fer política i ha esquerdat tants esquemes que fins i tot l’esquerra espanyola i el PSC (o el que en queda) no han sabut pair-ho ni assimilar-ho.

Caldria, doncs, abandonar l’orgull i anar sincerament plegats perquè la bèstia, com ja hem vist, és insaciable.

Diari de Girona, 12 de novembre de 2017