12 de juny de 2017

Admirem-nos

A primer de BUP, una professora em va dir que no hi havia res comparable al plaer intel·lectual. No la vaig entendre gaire bé, la veritat. Jo acabava d’exposar un treball davant la classe i encara em tremolaven les cames: estava massa nerviós i atabalat per copsar aquestes subtileses. Ella em va felicitar, em va mirar amb un somriure i va afegir: “Ho entendràs del tot d’aquí uns anys”. I, de fet, ho vaig anar entenent i assimilant de manera progressiva, com qui no vol la cosa, lentament però amb fermesa. Recordo, per exemple, un goig immens, barrejat amb un cert orgull, quan l’any següent vaig descobrir la poesia de Machado. La llegia i rellegia fins que me l’aprenia de memòria, després en copiava alguns versos en una cartolina i me la penjava a l’habitació. Era una manera de fer molt innocent i primària, meravellat davant un descobriment infinit i atiat per una curiositat insaciable. Però, sense ser-ne conscient, tot plegat anava assentant els fonaments del meu creixement intel·lectual, crític i espiritual, que sempre van lligats i que, en el fons, cerquen la bellesa fins i tot en les coses més tràgiques o fosques de l’existència.
Al curs següent va aparèixer una nova assignatura: filosofia. I el món se’m va eixamplar fins al vertigen. Aquelles preguntes, incerteses i divagacions que jo m’havia formulat des de la infància sorgien ara elaborades i sistematitzades amb agudesa i precisió. A COU, Plató i Aristòtil van expressar amb nitidesa allò que jo només intuïa: que la filosofia neix i es nodreix de l’admiració, que vol dir sentir una curiositat gairebé patològica per tot el que t’envolta i, alhora, contemplar-ho i reflexionar-hi amb rigor i amb passió. Tan clar ho vaig veure, que em vaig matricular a la carrera de la Filosofia.

Pel camí em vaig trobar molts filòsofs i poetes i novel·listes i vaig tastar moltes visions i interpretacions de la realitat. Però més enllà d’aquesta diversitat (de vegades aclaparadora i desconcertant) sempre subsistia l’anhel de bellesa i coneixement. S’acostava el final de la carrera i em vaig centrar en Kant, que volia posar ordre i llum en la filosofia un cop Hume l’havia desvetllat del dogmatisme. Kant tornava a expressar amb rotunditat allò que m’esperonava i em continua esperonant després de tant de temps: "Dues coses omplen el meu ànim sempre amb nova i creixent admiració i respecte, a mesura que hi penso i que hi aprofundeixo: el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu".

Diari de Girona, 11 de juny de 2017

Mosaic de l'Acadèmia de Plató

29 de maig de 2017

Paisatges literaris

Fa pocs dies un meu amic traductor m’explicava el seu viatge a Nova York. Era un d’aquells viatges pendents que un sap que farà algun dia perquè, de fet, és com confirmar uns escenaris que ja ha viscut, que ja té interioritzats, que formen part de la seva memòria tot i no haver-hi estat mai. El meu amic es va passejar per aquells racons que figuren a les obres que ha llegit i/o traduït, espais que la literatura ha mitificat i eternitzat, com el Central Park on Holden Caulfied, protagonista d’El vigilant en el camp de sègol, tragina bona part de les seves tribulacions, o l’edifici Charles Scribner’s Sons on l’editor Max Perkins es barallava amb Hemingway, Fitzgerald i, sobretot, amb Thomas Wolfe. Fins i tot va anar a la recerca de la February House, el meu amic: una mena de refugi i recer que als anys 40 havia acollit poetes com W. H. Auden i novel·listes com Carson McCullers. I a tot això encara caldria afegir-hi les referències cinematogràfiques, perquè Nova York, i Manhattan en particular, és un immens plató en el qual un espera reviure-hi els diàlegs àcids i lúcids de Woody Allen o recórrer els carrers més ombrius i els cafès més atrotinats d’Scorsese.
I mentre escoltava i envejava el meu amic (precisament perquè l’entenia tan bé), vaig recordar la meva estada a Londres. Durant mesos també vaig buscar, amb delit i passió, els escenaris literaris que m’havien nodrit. Cercava el Londres de Phileas Fogg i Sherlock Holmes, que amb tanta solvència havien vençut el tedi de les tardes d’infantesa; cercava els carrerons tortuosos i les andrones fosques on podrien amagar-se els personatges d’Stevenson o d’Agatha Christie. Les tardes d’hivern, quan tornava cap a casa tot passejant vora el riu, m’imaginava que encara vivia al Londres de Dickens i que les xemeneies fumejaven i la boira convertia en fantasmes persones i objectes. Tota la ciutat es convertia així en un relat, en un diàleg amb les lectures, en una evocació constant, viva i intensíssima.

I és que els grans escriptors transformen el paisatge, la natura, els pobles i ciutats que apareixen a les seves obres (i alhora aquest paisatge els transforma a ells; s’alimenten mútuament). Tot plegat mostra el poder de la literatura, que vol dir també i sobretot el poder de les paraules, capaces de polir i enfocar la nostra mirada i de sacsejar i estimular la nostra memòria. Com el meu amic, sé que algun dia viatjaré a la Rússia de Txékhov i Tolstoi o a la Grècia de Plató i Aristòtil perquè, en el fons, fa molt de temps que en vaig comprar el bitllet.

Diari de Girona, 28 de maig de 2017

15 de maig de 2017

Som sicilians

Cada dia m’agraden més els llibres que s’han de llegir ben a poc a poc. Els llibres que cal tancar de tant en tant per paladejar cada frase, per retenir una imatge o una flaire suggerides, per pair i sospesar alguna reflexió. Aquest és el cas de Narracions sicilianes de Giovanni Verga, traduït per Anna Casassas. Són petites històries quotidianes, retaules costumistes, retrats de vides menudes: pagesos i pastors, mossos i traginers, pescadors i reverends. Són històries petites de vides menudes, sí, però el resultat de tot plegat és immens, colossal, perquè desprèn una lírica abassegadora, perquè universalitza el patiment i ens encara, sense subterfugis, a la mort i al pas del temps que tot, tot ho devora. Dit d’una altra manera, mostra la paradoxa vital amb tota cruesa i sense pal·liatius, però alhora amb una elegància i una subtilesa de matisos que deixa pòsit i sacseja la consciència.
Amb una prosa sòbria, propera a l’oralitat, i tanmateix minuciosa i precisa, Verga ens endinsa en la Sicília rural, en la vida austera, dura i soferta dels seus pobladors. Els diàlegs són àgils, concisos, esquitxats de dites, proverbis i saviesa popular. Les descripcions de la natura i el paisatge són d’una bellesa gairebé feridora: “Al juny les espigues s’ajupen pel pes, i els solcs, al novembre, fumegen així que hi entra la rella gairebé com si tinguessin sang a les venes. Així cal, doncs, que qui sembra i recull també caigui com una espiga madura...”. És una existència marcada per una lluita constant i ferotge, pel fatalisme i sovint per la injustícia, però que els seus protagonistes entomen amb una resignació ancestral i, doncs, amb un sentit de l’humor deliciós, murri, d’una sornegueria que t’acaba reconciliant amb la vida malgrat tots els obstacles i les atzagaiades.

Aquest humor, per cert, és molt còmplice del nostre, d’aquesta ironia que tot ho relativitza i tot ho suporta. Com també és molt nostre aquest paisatge de butxaca, polit i abastable: els marges i corriols flairosos de farigola i romaní, les figueres de moro i els olivars, els camps de blat i les nuvolades esqueixades pels vents. Aquestes narracions evoquen el dramatisme de Víctor Català i el sensualisme de Ruyra. Però, sobretot, recorden Bertrana, perquè els herois són els més humils, perquè els animals esdevenen personatges, perquè la natura es palpa, s’olora i s’humanitza, perquè el poder aclapara els més dèbils i perquè cada paraula és com una festa que cal celebrar.

Diari de Girona, 14 de maig de 2017