16 d’octubre de 2017

El món és un femer

Des de l’1 d’octubre he rebut nombrosos correus electrònics d’amics que viuen a l’estranger. Sobretot d’amics anglesos que, esgarrifats per les imatges de la brutalitat policial, volien saber si estava sa i estalvi. Em preguntaven com era possible que en un país aparentment democràtic, en un país membre de la Unió Europea, s’hi produís una repressió indiscriminada contra gent pacífica, indefensa, joves o vells. Gent que només volia introduir un vot dins d’una urna! Fins i tot acceptant que fos “il·legal” –el referèndum, no pas el fet de votar– res no justificava aquella agressivitat, com no fos l’odi i el ressentiment covat durant anys i anys (¿o potser quan cometem alguna altra “il·legalitat” rebem cops de porra de la policia?).
No en tinc la resposta, és clar. Encara em faig la pregunta una i una altra vegada: per què tant d’odi, per què tanta crueltat, per què tanta rancúnia? Però ho vaig entendre una mica quan vaig veure una pancarta dels manifestants per la unitat d’Espanya: “Han hecho más daño unas papeletas que todas las bombas de ETA”. És terrible, aquesta frase! És perversa. És d’una indignitat malaltissa. Vol dir que els fa més mal i més por la democràcia que la violència i el terrorisme. És la pura irracionalitat, la barbàrie. És la plasmació d’un odi visceral i d’un ressentiment ancestral contra aquells que mai han usat la violència. És esborronadora perquè no deixa lloc sinó a la força bruta.

Llavors em va venir al cap aquella frase que un personatge de Charles Dickens, maltractat inclementment pels poderosos, repeteix sovint a Temps difícils: “El món és un femer”. Sí, el món és un femer quan aquestes coses poden passar i, sobretot, quan el silenci còmplice de molts les justifica i fins i tot les esperona. Aleshores la violència queda legalitzada i els feixistes, com hem vist aquests dies, actuen amb tota impunitat. “Els governs no es mullaran per vosaltres, però creu-me que la gent del carrer està indignada amb el que passa a Catalunya. Ningú no es creu ja que Espanya sigui un país democràtic”, m’escrivia un amic. I em repetia la paraula “vergonya”, que tant hem pronunciat darrerament. Però la vergonya, per desgràcia, només la sentim els que defugim la violència i la corrupció moral i material. I per desgràcia estem davant d’una colla de cínics que es tapen les vergonyes els uns als altres. Només ens tenim, doncs, a nosaltres i, quan defalleixo, evoco les paraules amb què el meu amic acabava el seu correu: “Heu d’estar molt orgullosos de l’actitud tan pacífica i digna que heu adoptat”.

Diari de Girona, 15 d'octubre de 2017

3 d’octubre de 2017

Avui

Com que sóc matiner de mena, avui m’hauré llevat d’hora. Esmorzaré amb aquella calma mandrosa dels dies de festa, però amb un cert neguit també, un neguit esperançat i crític, barreja d’emocions i dubtes. També sóc escèptic de mena, tot cal dir-ho. Però amb tots els recels i prevencions, sense triomfalismes patriòtics ni cap esperit messiànic, enfilaré el camí del col·legi electoral on tantes altres vegades he votat. Hi aniré amb la meva filla, perquè vull que visqui i entengui i s’amari de l’exercici democràtic que els seus avis i besavis, per exemple, no van poder practicar durant molts anys.    
Aquests últims dies el nostre país ha patit un assetjament bàrbar, demencial i barroer, fruit de la mentalitat retrògrada, la ignorància i la ineptitud política. El govern espanyol, i tots els que tàcitament i en silenci li han donat suport, ha actuat de manera vergonyosa, recorrent a la repressió, la intimidació i la manipulació informativa. Ha privat els catalans dels drets civils més elementals, els ha menyspreat i els volgut humiliar amb la prepotència malaltissa del poderós. Ens ha tractat d’estúpids, d’éssers adoctrinats i encegats, sense matisos, com si fóssim un ramat en comptes de persones diverses i complexes. Ha volgut afogar financerament i jurídicament tot el país, paralitzar-lo i segrestar les seves institucions. I encara pitjor, ha atiat l’odi –que tants rèdits electorals li dóna– i ha buscat el conflicte i l’enfrontament per tenir una coartada per usar la violència (algú recorda un desplegament semblant de forces policials?). Davant aquests procediments, la gent ha actuat de manera pacífica però ferma, ha salvat amb imaginació i humor les censures i prohibicions, i, definitivament alliberada de la por, s’ha enfortit i s’ha encomanat l’esperança.
Com qualsevol altre país, alberguem grans qualitats i grans misèries, actituds exemplars i d’altres de mesquines. És per això que el procés ha tingut, també com qualsevol altre, els seus punts negres, defectes i errors. Però després de tots aquests anys de turbulències i vacil·lacions, potser sí que hem arribat a un punt culminant. Al final, em sembla, un objectiu comú haurà unit tota aquesta gent d’ideologia i principis tan diversos (mestres, escriptors, músics, bombers, pagesos, estudiants, funcionaris...): la defensa de la llibertat i, sobretot, de la dignitat.

I ara introduiré el meu vot a l’urna i me’n tornaré cap a casa perquè el sofregit de l’arròs, com tot el que val la pena a la vida, vol calma, paciència i, també, un pessic de sal.


Diari de Girona, 1 d'octubre de 2017 

18 de setembre de 2017

Els catalans i els nazis

La Neus Català, que és a punt de fer 102 anys, va ser l’última supervivent catalana dels camps de concentració (potser la paraula hauria de ser “d’extermini”) nazis. Compromesa i incansable en la lluita contra el feixisme, va estar reclosa al camp de Ravensbrück, on van morir 92.000 dones. Com ha explicat en alguna entrevista, la Neus es repetia cada nit, abans d’anar a dormir, que no es volia morir i així treia forces per fer front a totes les atrocitats que allà dins es cometien dia rere dia. Les experiències de la Neus Català han estat recollides en diversos llibres, novel·lades i portades al teatre. Tenim també encara el testimoni de la Teresa Juvé, de 96 anys, que va haver d’exiliar-se acabada la guerra civil. La Teresa ja era una dona engatjada políticament i educada en els valors democràtics i progressistes, però un fet va ser cabdal perquè s’aboqués a la lluita contra el nazisme: l’assassinat per part dels nazis d’un seu company jueu de la universitat l’any 1942. A partir d’aquell moment, va començar a col·laborar amb la Resistència i a jugar-se la vida eludint la Gestapo per fer d’enllaç i passar informació. Teresa Juvé ha deixat constància d’aquestes vivències a la novel·la L’aiguamort de la ciutat i a la biografia Tu ets jo, on conversa amb el seu difunt marit, Josep Pallach.
Una altra dona compromesa amb la lluita antifeixista va ser Aurora Bertrana, que, acabada la Segona Guerra Mundial, va anar-se’n amb una missió humanitària a un dels indrets més castigats: Etobon, un poble francès on els nazis havien afusellat tots els homes. Bertrana va conviure amb el silenci i els records d’aquelles dones que havien perdut els marits, els fills o els germans i, a partir d’aquella experiència, en va escriure dues novel·les punyents, d’una lírica trasbalsadora: Entre dos silencis i Tres presoners. També va novel·lar la seva experiència, en aquest cas com a presoner durant gairebé cinc anys, Joaquim Amat-Piniella. K. L. Reich narra, de manera serena però commovedora, la seva estada al camp de Mauthausen i altres camps fins a l’alliberament per part de les tropes nord-americanes, el 5 de maig de 1945 (el llibre està dedicat al general que va alliberar el camp i al company de lluita que van assassinar els nazis).

Ara que es parla amb tanta lleugeresa dels nazis, he pensat que potser seria útil i terapèutic recordar les barbaritats que van cometre, i fer-ho precisament a través del testimoni escruixidor dels catalans que van viure i van lluitar contra el nazisme.

Diari de Girona, 17 de setembre de 2017